L'Exercici Terapèutic Cognoscitiu (E.T.C) neix a Itàlia a la dècada dels anys 70. Va suposar una autèntica revolució en el camp de la rehabiliatció, ja que fins aquells moments prevalien altres metodologies basades en teories musculars o neuromusculars. Aquestes teories interpretaven el movimient com una suma de contraccions musculars o com el resultat de reflexes nerviosos de tipu involuntari. Aixó feia que la rehabilitació s'enfoqués exclusivament  a la potenciació de la força muscular o a la inhibició/activació de certs reflexes amb la intenció de recuperar el movimient.

La Teoria Neurocognitiva, en canvi entén que l’organització del moviment es dóna al cervell, com un pas previ a l'execució del moviment en el múscul. És per això que Perfetti sosté que “la qualitat de la recuperació o de l’aprenentatge, ja sigui espontània o guiada pel fisioterapeuta, està determinada pel tipus de processos cognitius activats (percepció, atenció,   memòria,... ) i la modalitat amb que s’activen".

El Professor Perfetti va ser pioner en aplicar aquests nous i complexos coneixements teòrics de les neurociències en els gimnasos de rehabilitació. Va ser així que la sensibilitat i els processos cognitius (atenció, memòria, llenguatge, capacitat d’imaginar, percepció.... ) van entrar a formar part dels exercicis que ens ajuden a recuperar les habilitats perdudes després d’una lesió amb més eficàcia i qualitat que abans.

El Mètode Perfetti, també anomentat Exercici Terapèutic Cognoscitiu (E.T.C.), es basa en les teories neurocognitives i supera la idea que la recuperació del moviment es pugui fonamentar en la potenciació muscular o una evocació de reflexes. L’E.T.C. proposa que per recuperar un bon moviment és necessària l’activació dels processos cognitius com l’atenció, la percepció, el llenguatge, la memòria, el problem solving...

Sovint el Professor Perfetti deia als seus pacients “has de saber que si vols caminar com abans no ho pots fer sense el teu cervell, has d'estar atent”.

És per això que el mètode Perfetti proposa exercicis que posen al pacient en una situació problemàtica que ha de resoldre (aprenentatge). Aquest problema (normalment un reconeixement o una comparació) suposa una activació dels processos cognitius que troben la solució  al problema a través del cos.

Els processos cognitius però es tenen en compte ja des d’un inici, no només en la fase del tractament. Per poder planificar un bon tractament és necessari partir d’una observació precisa i global del pacient on es determinen els elements deficitaris del pacient però tambè aquells elements o estratègies que li serviran per  per millorar. Aquest conjunt d'elements que valorem l'anomenem perfil, i inclou l’observació de com es mou (alteracions motores), com percep (sensibilitats tàctils, cinestèsiques, pressòries i ponderals), com fa servir l’atenció, com usa el raonament i el llenguatge, com imagina, com construeix la informació i com aprèn.

Aquesta observació ens permet projectar dos tipus d’hipòtesis diferents:

• Hipòtesi de recuperació: quan i quant pot arribar a recuperar el nostre pacient? Objectius a curt i llarg termini.

• Hipòtesi de treball: quina és la manera idònia de treballar per assolir els objectius de recuperació que ens hem plantejat? Definició de la conducta terapèutica (conjunt d’exercicis). 

L’exercici ve determinat per l'avaluació realitzada per a cada pacient. Cada exercici està pensat de manera que el pacient aprengui determinades estratègies que després l’ajudaran a poder organitzar-se per assolir un objectiu (comportament o activitat quotidiana).

En el món de l’E.T.C. s’acostuma a dir que no s’aprèn a caminar només caminant i repetint-ho un i altre cop. S'aprèn a caminar fent els exercicis i amb les experiències que es guanyen realitzant cada un d'ells. Caminar, per a nosaltres, és la meta i no pas el recorregut. El recorregut és tota l’experiència que proposem al pacient a través dels nostres exercicis i que faran aprendre allò que necessita per poder caminar.

Tots els exercicis impliquen una participació activa per part del pacient. Això pot semblar paradoxal quan en alguns exercicis es demana al pacient que no executi cap mena de contracció muscular, ja que l’activitat que s’exigeix és una activació cognitiva. És a dir, en l’exercici es plantegen diferents tasques o problemes dels quals el desenvolupament o la resposta correcta no pot passar sinó per l’atenció i la percepció del cos. No sempre es comença fent el moviment, sinó pensant el moviment. 

El professor Perfetti sempre ha insistit en la necessitat de no abandonar mai l’estudi, d’evolucionar constantment al costat de totes les altres disciplines. De fet el professor sol dir "el fisioterapeuta ha de seguir estudiant per tota la vida i no només amb els llibres sinó també amb els pacients”.

És per això que l’any 2001 es va crear a Santorso, Itàlia, el Centre d’Estudis en Rehabilitació Neurocognitiva “Villa Miari”. Des d’aquí el professor Perfetti i el seu grup d’estudi han continuat potenciant la divulgació del mètode, la formació dels professionals i l’evolució dels coneixements. És per això que anualment i des del centre es proposen entre d’altres coses:

• 8 beques d’estudi

• Cursos de primer nivell de l’Exercici Terapèutic Cognoscitiu

• El congrés internacional de l’Exercici Terapèutic Cognoscitiu (on hi participen països com el Japó, Corea, Alemanya, Suïssa, Espanya,...)

• Jornades d’estudi de docents de l’Exercici Terapèutic Cognoscitiu

A Espanya el mètode va arribar als anys '90 de la mà de Roberta Ghedina. Ella ha anat transmetent els seus coneixement a travès del seu treball diari, de cursos, xerrades, ... Amb el temps es va anar formant un grup d'estudi d'ex-becaris del centre de Rehabilitació Neurocognitiva Villa Miari, que l'any 2012 va esdevenir l'Associació Espanyola de Rehabilitació Neurocognitiva (A.E.R.N.P.).   

En pocs anys el Mètode Perfetti ha esdevingut una de les metodologies de tractament en Neurologia més popular gràcies a la divulgació i formació que se n'ha fet a través de l'A.E.R.N.P.